Salvo vol conquerir la utopia

A més Power Point més s'entenen les reticències, nerviosismes i actituds vàries del vell consell d'administració. A colp de clic la nova fundació ha destapat les vergonyes – sabudes per molts, desconegudes per quasi tots – d'un model endogàmic que duu mal gestionant els recursos de la SAD durant els últims 20 anys per a centrar els seus esforços en donar forma a les cadires que ocupen, en lloc d'explotar els recursos propis de l'empresa en benefici del club. Com és costum, el VCF arriba tard a tot, fins i tot per a tindre a un Amadeo Salvo disposat a introduir l'entitat al segle XXI. I eixe serà el principal escull amb el qual es va a topar el nou dirigent una vegada es sente a desenvolupar els punts amables exposats en la seu de la fundació, arribem els últims al futbol modern.

El presidenciable va repetir fins la sacietat allò de "deixem de mirar cap arrere per a dir-nos lo bons que som i comencem a mirar cap avant per a donar-nos compte el mal que ho fem”, un punt de partida fantàstic que pretén eliminar eixa auto-complaença tan fortament instal·lada en l'entorn, amagada baix un mantra tan repetit com buit: “Som el València CF”. D'haver-se aplicat un projecte com el de GloVal coincidint amb el canvi de segle l'entitat hui dia estaria situada a uns nivells que se'ns fan fins i tot difícils d'imaginar des de la conjuntura actual, aquell, fou el tren de les nostres vides que deixarem escapar per preferir embardissar-nos en una borratxera universitària el dia abans de l'examen. Ara només ens queda el Burger King.

Salvo s'anirà adonant a poc a poc que molts punts del seu projecte quedaran en paper banyat quan intente desenvolupar-los, a dia de hui la marca VCF no és atractiva per al mercat, està associada a ruïna, viu segrestada a un entorn mediàtic polaritzat on es dediquen més minuts a les adolescents que demanen amb una pancarta la samarreta de Sergio Ramos al Bernabéu que a qualsevol altre club de futbol, la presència del campionat espanyol al mercat televisiu global és ridícul, i a més, les marques estan fugint de la Lliga en lloc d'aterrar en ella. El VCF ni és un equip guanyador ni té jugadors mediàtics. Tot això junt suposa un handicap a l'hora de rendibilitzar la comercialització de qualsevol marca. El més positiu de l'exposat pel CEO de Power Electronics és haver elaborat una fulla de ruta pionera en la història de l'entitat, sent el primer home a presentar un pla de negoci i de desenvolupament en més de 90 anys d'història del club. Soles la voluntat de voler introduir a la SAD en el nou mil·lenni ja és un èxit en sí mateix.

Molt marge de millora

El positiu de l'assumpte és que a pesar de totes les dificultats, impossibles i situacions globals que encotillen al VCF en la seua expansió comercial hi ha un amplísim marge per conquerir. Soles complint-se un 10% de l'exposat per GloVal el club haurà avançat més que en les últimes dos dècades i mitja en termes de marca. Un dels principals problemes existents és la nul·la o escassa distribució de productes llicenciats, el baix volum de vendes no respon a una falta de demanda, sinó a una escassa oferta, no tots els clients potencials desitjosos d'adquirir una samarreta del VCF tenen accés a ella. Millorar eixa falla, junt a una millora en la imatge corporativa, suposa automàticament millorar el contracte amb l'empresa que vesteix al club. Per a entendre la importància de contar amb una bona distribució dels teus productes n'hi ha prou amb conèixer el cas del Everton, un club que mai va contar amb l'interès de les grans marques per vestir-lo i que després d'arribar a un històric acord amb KitBag va substituir a Le Coq Sportif per Nike. (vore ací)

Per a això no és indispensable realitzar inversió en tendes físiques, arribar a acords amb distribuïdores internacionals que col·loquen el teu producte en les principals tendes esportives o introduir productes en les shop on-line més representatives del món – de les quals el VCF està absent des de sempre – suposaria ja un avanç significatiu en la distribució. Solventar eixa carència, i aconseguir més implicació amb la massa social, farà al club reduir el seu dèficit en ingressos comercials respecte a altres entitats com Newcastle o Schalke, societats que tenen la sort de viure en les regions amb major densitat de població de tota Europa. Encara que per a entendre el “pla Salvo” cal tindre en compte que és un projecte a desenvolupar a llarg termini, mai una solució per a juliol, ni per al 2015. Que res paregut s'haja pensat en el passat és responsabilitat de les castes que han dirigit el club al seu antull durant els últims 20 anys.

Encara que moltes vegades més que captar nous patrocinadors és més important no perdre els que ja tens. En eixe aspecte, el favorit d'Alfonso Grau coneix les dos cares de la moneda, ha sigut patrocinador i ara serà gestor. En el passat les males formes i la poca cura han dut al club a perdre patrocinis suculents com els de Nike, Toyota o Kappa, cansats d'un tracte que en moltes ocasions han entés com vexatori. L'interès de Salvo en especialitzar l'entitat en el tracte amb el patrocinador no és cap tonteria, un mal gest o una atenció deficient, pot fer-te perdre molts milions d'euros.

Entre el model alemany i els xeics

La part de la pedrera exposada per GloVal recorda molt als projectes ideats per Abramovic, Al-Khelaifi i Mansour per al Chelsea, PSG i Manchester City, que baix el patrocini de Etihad este últim ha construït una nova ciutat esportiva per valor de 100 milions que es convertirà en un centre d'alt rendiment, dotat de la millor tecnologia i els millors professionals per a fabricar el cracs del futur. Encara que allunyat de tals dispendis la filosofia del futbol alemany camina per les mateixes sendes. Recentment l'Hamburg SV va presentar la seua futura acadèmia que també té com objecte convertir-se en un referent a l'hora de fabricar jugadors, posant la ciència i les noves tecnologies al servei del talent. Mateix projecte que existeix ja en Dortmund o que pretén desenvolupar el Schalke, qui realitzarà una inversió de 16,5 milions d'euros al seu nou centre de formació.

A falta d'Etihad, l'HSV ha aconseguit finançar el seu projecte amb aportacions privades i patrocinadors, algo més de 12,5 milions en total per a construir i dotar d'un suculent pressupost futur al seu nou projecte. Com anècdota, davant la dificultat per a trobar fons el club va tirar mà de Sylvie Van der Vaart, l'esposa del seu jugador franquícia i una referent mediàtica a Alemanya, per a iniciar la captació d'inversors que curiosament va aconseguir avançar gràcies a esta campanya d'imatge. El Schalke ha contat amb el mecenatge de Gazprom qui pagarà gran part de l'obra i el sustent pressupostari del futur centre formatiu amb un contracte de patrocini que augmentarà per molt els 18 milions que ja aporta al club.

La proposta de Salvo és altament interessant, no soles per la idea, sinó pel repte que comporta desenvolupar-la, d'enfrontar-se a problemes com “l'assumpte Barça” i veure com aconsegueix parar la sagnia de jugadors que prefereixen marxar-se en lloc de quedar-se en les seues escoles atrets pel model culé, o com tractar d'aconseguir i construir un club de negocis que reunisca empreses i patrocinadors per a finançar el projecte i que estes s'associen a jugadors en formació, dels quals poder traure profit en quant a imatge si en un futur es converteixen Silva o Mata.

Altre punt atractiu son els acords amb escoles internacionals, en estos casos cal tindre en compte que no es competeix a soles, hi ha milers de clubs amb exèrcits d'espies pertot arreu buscant talent que fitxar, l'intel·ligent és internacionalitzar també la captació de jugadors i no centrar-se en una determinada regió, que a més, està tremendament ocupada per agents del Barça i del Reial Madrid, amb els quals difícilment podràs competir a l'hora de convèncer a un xiquet. Com més àmplia siga la teua zona d'actuació més possibilitats d'avançar-te als teus rivals tindràs. Encara que el preocupant al tema de la pedrera és caure en fonamentalismes, un error recurrent quan es tracta l'assumpte. Ningú sentia desafecte ni tenia problemes de somni quan la defensa del VCF la conformaven Ayala, Djukic , Pellegrino o Marchena en lloc de David Navarro o Pallardó. En estos temes cal saber jugar amb les generacions i les hornades i substituir els seus buits de producció amb mercat, com s'ha fet últimament i en altres èpoques sense cap tipus de problema. Com també ho fa el FC Barcelona.

El castell de naips

Encara que no cal oblidar que tot açò es sustenta sobre una premissa fonamental: acabar l'estadi i vendre Mestalla durant els anys de carència obtinguts amb el refinançament dels crèdits. Qualsevol pla exposat quedarà en no-res si no s'aconsegueixen augmentar els ingressos i solucionar els problemes de la SAD venent patrimoni immobiliari. La càrrega financera que suporta la institució fa inviable qualsevol inversió en altres parcel·les, cal tindre en compte que qui tira del carro en esta empresa és allò que poses sobre el verd, i quant pitjor qualitat haja, més difícil serà trobar vies d'ingressos i mantindre les ja existents.

Tant Aurelio Martínez com Amadeo Salvo parlen amb una tranquil·litat pasmosa quan es refereixen al projecte del Nou Mestalla, aconseguir solucions per a finalitzar-lo no soles els entronitzaria, sinó que seria una nova galtada en la cara dels antics gestors, incapaços durant decennis de trobar les més bàsiques solucions a qualsevol problema. Encara que la seua confiança no farà desaparèixer les dificultats per a trobar com acabar amb la problemàtica. No deixa de ser un 'tot al roig', a l'espera d'una Due Dilligence que pot ser altra bomba de carrega que acabe amb tota idea exposada.

Segurament les propostes aportades per la nova fundació siguen plans massa idealistes, però soles intentant donar caça al horitzó s'avança. I precisament en això resideix l'atractiu del projecte. En la seua ambició i en les dificultats que comportarà traure-lo avant, Salvo haurà de demostrar versatilitat i perícia per a redibuixar les línies de la seua fulla de ruta en quant es tope amb la realitat. D'eixos dies de tempesta i replantejaments amb la motivació i coneixements necessaris soles poden eixir coses bones encara que no siguen tan ideals i perfectes com les preteses.

A l'espera de que gent com Fernando deixe de fer senyals de fum o que Alfonso Rus acabe de desdejunar amb àrabs, coses com GloVal és el millor que ha tingut el club des de no es sap quan. Encara que es sustente sobre un castell de naips a l'espera de liquidar les càrregues financeres associades a les parcel·les i als estadis per acabar. Solucionar “eixe menut detall” - vist que ja donen per aconseguit el refinançament dels préstecs - serà la diferència que convertirà als nous patrons en herois o en uns nous villans que afegir a una ja extensa col·lecció de decepcions i enganys.

Ricardo Costa, estimat

No fa massa temps la possibilitat de que Ricardo Costa deixara l'equip haguera sigut rebuda entre gestos d'alegria, fins i tot organitzant alguna caravana popular pels carrers de la ciutat. Eren temps on comunicats hilarants i actituds públiques en rodes de premsa van construir a un jugador odiós que eixia al terreny de joc per a brindar horrors defensius, encara que amb ell, el VCF mai perdia, com li agradava recordar per aquells dies ja tan difusos. Unes quantes fulles de calendari després els mateixos que defenestraren al protagonista per les seues formes hui celebren que el central haja acceptat una renovació a la baixa per a seguir apuntalant la rereguarda d'un equip incert.

Sobre el seu cap es podria dibuixar la metàfora del futbol, deixant-nos veure la rapidesa amb la qual este esport devora jugadors, alça ídols d'entre les seues cendres i s'embolica en les misèries abans de passar per la dutxa i fer-se l'exculpat. D'executar-se aquells al·legats que es van avançar al naixement del escrache no tindríem la possibilitat de gaudir hui del millor defensor de la plantilla, del renàixer d'un jugador que va vindre per a perdre's però que ja exerceix de líder i de capità trobant fins i tot pretorians amb micròfon on antany soles veia enemics furiosos. Tal és la magnitud de la seua metamorfosi.

Este Pedro Picapedra eixit de la crisàlide evoca aquells trentanyers fantàstics que van arribar amb el canvi de segle en l'horitzó i que acabaren alçant una llegenda en tres estones i mitja sense que ens adonarem. Oblidat queda aquell jugador lent i maldestre que era desbordat en velocitat per qualsevol davanter aplicat, caent fins i tot rodat al terra com intent d'amagar els seus errors en la marca. Costa va començar a jugar quan li van deixar sentir-se un més, quan va recuperar els galons trobant-se una tribu de la qual cuidar i el lloc que sempre va acostumar ocupar.

Però més enllà d'espais vitals el que pretén conquistar Ricardo és la lluna, i ho vol fer a força de salts treballant al seu yoyosquat per a astronautes del baló. Eixe esforç silenciós a Paterna ha contribuït a multiplicar la seua potència de salt, a millorar el seu físic i a erigir-se en una peça clau en l'estratègia de Valverde. Ja no hi ha baló aeri en defensa o en atac que no tinga al lusità com a punt cardinal, dient-nos amb això que res en ell és per casualitat. Fins i tot va abandonar el Twitter dels embolics usant-lo ara per a motivar a unes masses deprimides, com volent dir que si volguera podria liderar la revolució social.

L'home que després d'un colp de calor va veure a Emery transformar-se en Mourinho està en això que es diu plenitud, tornant a ser un jove de 32 anys amb ganes de ser professor de vida dels nous imberbes amb els quals deurà creuar-se els dilluns a les deu a partir de juliol. Entre rematades de cap i tuits ens diu que deixem de buscar baix les pedres, que amb ell es pot contar per al que faça falta, que per alguna cosa torna a ser Ricardo Costa, aquell central enyorat.

Com (no) desbaratar un fitxatge

Quan un jugador arriba al AC Milan es troba amb una casa moblada, cinc cotxes per a triar, escola per als seus fills i fins i tot un treball per a la seua dona si esta ho precisa, a més de disposar d'una persona al seu càrrec que s'encarregue de tot. El que pretén transmetre el club llombard als jugadors amb este gest és 'tu dedicat a jugar, de tot el demés ens ocupem nosaltres'. L'entitat italiana és la més professionalitzada del món del futbol, potser caldria dir que és quasi l'única. A l'entorn del baló els grans clubs no reparen en despeses a l'hora d'invertir diners en el fitxatge d'un futbolista, però es neguen a gastar uns pocs euros a cuidar la seua inversió una vegada aterra en l'entitat. El més que els arriben a dir és 'ací tens un bitllet d'avió, ara vine i comença a rendir meravellosament des del primer dia'.

En condicions normals el trasllat a altra ciutat genera una quantitat d'estrès important, fer-lo a un país i una cultura diferent, genera molt més. En un 95% dels casos el trasllat sol ser la principal causa de fracàs d'un jugador, i en ocasions els responsables d'eixe fracàs solen ser la dona i els fills, que no aconsegueixen fer-se al lloc. El futbolista que no aconsegueix adaptar-se a la seua nova destinació sol rendir per baix de les seues possibilitats perquè centra les seues preocupacions en el malestar de la seua parella, en la seua irritació per no trobar casa o col·legi per als seus fills i en les misèries de la quotidianitat de la llar en lloc de fer-lo en el seu treball.

Els trasllats és una de les majors ineficiències dins del mercat de fitxatges, molts dels problemes que generen podrien solucionar-se amb un mínim d'atenció, però els clubs pareixen no donar-se compte. Les grans empreses són conscients de les dificultats que comporta moure als seus millors executius, per això no escatimen esforços en ajudar-los a instal·lar-se. La multinacional posa una persona al seu càrrec que s'encarrega de tramitar la contractació de la línia telefònica, d'obrir comptes bancaris, ensenyar-li les normes socials del país, trobar-li casa i col·legi per als seus fills i fins i tot els posa professor perquè tota la família aprenga l'idioma. Quant més còmode es senta i menys preocupacions tinga el professional al seu nou habitat millor rendirà.

Esta absència de consultors de trasllats al futbol solen ser resoltes per les grans marques esportives o agències d'imatge. Quan un dels seus rostres canvia de club són estes empreses les que s'encarreguen de que no els falte de res, els va la vida en que al seu jugador li vaja bé. Per desgràcia no tot futbolista té la sort de ser el xiquet mimat de Nike o Adidas. Un trasllat car sol rondar els 20 mil euros, el més sorprenent és que els clubs estan disposats a gastar el que no tenen per a oferir-li una fitxa atractiva però es neguen a invertir un euro a fer que el jugador es trobe com a casa. La majoria segueix pensant que pel mero fet de tindre un contracte milionari l'esportista és capaç de solucionar els seus problemes per sí mateix.

Fins i tot en termes materialistes, és un pensament absurd. Si un gasta 10, 20 o 30 milions en un empleat jove e immadur deixar que es cuide ell a soles és un exemple de pèssima administració. D'això sap alguna cosa Arsène Wenger, qui s'ocupa dels seus jugadors posant a la seua disposició tutors personals i psicòlegs per a cobrir les seues necessitats. Fins i tot per a un futbolista equilibrat i amb personalitat, canviar de país li resulta un esforç atroç. Didier Drogba en la seua biografia relata molt bé esta classe de situacions: «Quan vaig arribar a Londres em vaig trobar amb una sèrie de problemes vinculats a la meua situació d'estranger, i no puc dir que el Chelsea m'ajudara molt». Es queixa.

El més que va fer el club dirigit per Roman Abramovic va ser posar-li en contacte amb un agent immobiliari que va intentar col·locar-li una casa per 15 milions d'euros. Durant aquelles setmanes tan estresants, on el jugador no sabia parlar anglès, emprava el seu temps lliure en trobar casa i col·legi per als seus fills. No era una situació excepcional, el propi davanter ho relata així en les seues memòries: «Sovint rèiem parlant amb Gallas, Makelele, Kezman o Geremi. “!Home!, tu també segueixes vivint a un hotel?” Després de totes eixes preocupacions no estava molt motivat per a integrar-me o per a multiplicar els meus esforços».

Afortunadament el món del futbol s'està desidiotitzant a poc a poc. Al Ajax trobem un nou cas d'èxit. El club holandès durant anys ha tingut tota classe de problemes amb els seus jugadors estrangers, els africans principalment han sigut exemple d'inadaptabilitat en l'entitat ajacied. De cop i volta el club més gran d'Holanda ha vist com els seus problemes s'han esfumat quan ha contractat personal per a ocupar-se dels seus jugadors. Un cas contrari, i molt famós a Alemanya, és el del Hamburg. El club del diamant durant anys va contar amb l'inestimable ajuda d'una aficionada que exercia de consultora de trasllats amateur, esta espècie de big-mom és la culpable de que el club durant quasi dos dècades no haja tingut problemes d'adaptació amb els seus jugadors. Fins i tot una persona tan tancada com Paolo Guerrero, que va arribar amb 20 anys al nord d'Alemanya, va començar a rendir des del primer dia.

Mentre exercia el seu treball d'aficionada aplicada, la seua relació amb la institució va ser meravellosa, però va cometre l'error de tindre visió comercial. Un dia va descobrir que dedicar-se a la consultoria de trasllats podria ser un negoci molt lucratiu i va muntar la seua pròpia empresa. Immediatament després el HSV va deixar de contar amb els seus serveis al vore-la com un enemic. Des de llavors, cap jugador estranger ha aconseguit rendir al seu nivell en l'entitat hanseàtica. «Jo era la seua mare, la seua infermera, la seua senyora de la neteja, el seu agent immobiliari, ho era tot. No tenien cotxe, no parlaven l'idioma... Això va contribuir a que els futbolistes rendiren millor? No hi ha dubte». Es va queixar a la premsa groga quan va ser convidada a no tornar. Ara una gran promesa com Michel Mancienne busca desesperadament poder tornar al seu país perquè no es sent còmode a la ciutat. 'Tots estos xics serien més feliços si descobrires quins són les seues preocupacions i les satisferes', ve a dir-nos Marie.

Les consultores de trasllats no són alienes a estos problemes, duen anys intentant entrar al món del futbol, però sempre es topen amb la negativa dels clubs. Una empresa europea sol relatar amb sorpresa la seua experiència amb el FC Copenhagen quan este els va acomiadar després d'una reunió de quatre minuts dient-los que no necessitaven contar amb els seus serveis perquè les dones dels jugadors solien ajudar-se unes a altres. Altre cas famós és el d'Anelka al Reial Madrid, on el club ni tan sols es va preocupar per ensenyar-li les instal·lacions, ni d'assignar-li una taquilla. Una cosa tan simple, va ocasionar un enfrontament amb el grup el primer dia de treball, el que va comportar un conflicte que va acabar enquistat i amb un jugador de 36 milions desaprofitat.

A un món cada vegada més deshumanitzat tendim a oblidar que els assumptes del cap i del cor acaben influint més al rendiment d'un esportista – i de qualsevol treballador – que acumular tres partits per setmana durant un mes. A València existeixen casos de totes les tendències, Topal arrossegat pels problemes de la seua dona per a fer-se a la vida de la ciutat va acabar abandonant el club, per contra Ricardo Costa - també Mathieu - , un jugador als seus inicis de rendiment dubtós i caràcter agre, ha millorat el seu rendiment i actitud quan han aconseguit assentar la seua vida a la capital valenciana. Encara que ha necessitat un llarg i lent procés que ha hagut de dur en solitari durant dos anys i mig. Sense oblidar l'assumpte Banega, un clar exemple d'irresponsabilitat societària al deixar a la seua sort a un xic de 19 anys que en 24 hores va passar de viure al barri més humil de Buenos Aires a trobar-se amb un milió d'euros nets a la butxaca i a una de les ciutats més ocioses d'Europa.

Tot açò pot parèixer evident, però l'actitud habitual del planeta del baló sol ser la de convidar al professional a buscar-se la vida com puga, com si les malalties mentals, les addiccions, els problemes del cor, la nostàlgia i derivats no pogueren donar-se per damunt d'un determinat nivell d'ingressos. De vegades resulta sorprenent observar el negoci del futbol des d'un prisma econòmic i veure com esta pareix ser l'única activitat empresarial en la qual malbaratar i perdre diners compta amb l'acceptació social.

La majoria de clubs no són conscients de la quantitat de milions que podrien estalviar-se si es preocuparen en millorar l'eficiència de les seues estructures i de cuidar soles un poc millor les seues inversions. Però segueixen optant per la pitjor via de totes: Seguir funcionant com ho han fet sempre, seguir sense fer res per a continuar perdent diners en quantitats industrials.

El llibre de Robert Enke

No es pot usar un nivell de dignitat més gran que l'utilitzat per Ronald Reng a «Una Vida Demasiado Corta». El respecte i la delicadesa acompanya al lector durant tot el relat, fins i tot les comes no poden aguantar-se i acaben cridant-te que han sigut impreses amb dolçor. Tota una fita tenint en compte que l'autor va confessar que escriure el llibre va arribar a consumir-lo, a dur-lo a una dura lluita amb si mateix que el va fer rememorar una tragèdia que li tocà de prop fruit de la seua amistat amb el jugador. Un tipus, Enke, que si haguera pogut llegir-lo haguera donat les gràcies a Reng per una obra tan magna com esta. En idèntiques circumstàncies, tots voldríem que ens escrigueren així.

Absent de detalls escabrosos i de moments delicats el terror que tanca el llibre s'expressa a través de les línies en blanc que separen les frases i els espais buits al final de cada pàgina. La història del porter del Hannover contada a través de les seues notes és terrorífica pel que no diu, per eixos silencis que conviden al lector a la interpretació, a reflexionar fins a fer-li veure el món del futbol, a l'esportista d'elit, amb altres ulls. Eixe nu integral ens ensenya el rostre humà del tipus que veiem forjat en acer per la televisió, presentant-nos la mortalitat de personatges que tendim a creure que han estat ensamblats en fabriques i fets funcionar després d'accionar un interruptor. En cada capítol hi han convidats que acompanyen la història per a contar-nos que la por, l'ansietat i el xiquet perdut s'amaguen des del primer dia darrere dels rostres petris dels nostres herois moderns.

I això és el que la converteix en idònia per a fer-la d'obligada lectura a les acadèmies de futbol, en col·legis i redaccions. A més de quasi-biogràfica, esta és un obra didàctica que ensenya humanitat, que ajuda a entendre actituds que no tenen explicació a vista de roda de premsa, a veure al futbolista i a entendre totes les seues misèries, ens ensenya a desxifrar que hi ha més enllà d'una falsa postura pública. A vore al protagonista en totes les seues facetes. Però sobretot a enfrontar-nos a la magnitud de la vida, a com un detall, un mal dia, una frase expulsada entre pulsacions disparades pot enfonsar la més forta de les muralles. Al detall de les vivències que relata Reng s'amaga la debilitat del ésser humà davant les seues pors més íntimes.

A través de Teresa Enke el lector aprèn a patir per a fondre's amb ella en una abraçada arribats a l'última pàgina. La dona del protagonista és el punyal silenciós que et clava l'autor al cor conforme cauen els capítols. Et fa estimar-la, arriba a fer-te entendre a Enke i el seu fosc món, però aconsegueix que et dolga Teresa. Més que davant la cronologia d'una malaltia ens enfrontem a una tremenda història d'amor i amistat viscuda en primera persona. Això és el que fa tan gran a este llibre, la cruesa embolicada en dolçor que et relata el final amb una escena cinematogràfica que et fa tremolar de tanta senzillesa.

Model Boru..què?

Amb una posada en escena molt 'Juan Villalonga, estiu del 2008' Aurelio Martínez va enlluernar als presents amb una retòrica directa i senzilla, ajudat d'una eina informàtica molt moderna. Va ser la seua forma de donar la mà un a un als informadors allí prostrats esperant transmetre el seu missatge. I va tindre el mateix efecte que l'aconseguit pel ex telefònic cinc anys arrere, ens va deixar a tots encantats d'haver-lo conegut. Però una vegada passada l'eufòria hormonal provocada per tan brillant exposició, fins al punt de disparar-se les vendes de Chucrut i Strudel a la València profunda, el missatge llançat pel nou comandament fundacional no deixa de ser una obvietat disfressada de bondadosos estrangerismes que ens diu que hem de ser el que hem sigut sempre, i fer el que sempre hem fet. Però esta vegada disfressats de “Borussia”, que vesteix molt.

Potser per les presses, el vicepresident econòmic de la Fundació es va oblidar d'un punt vital en la seua acceptació del model Dortmund. I és que si tal miracle existeix, i per tant podem tindre-lo com espill en el qual mirar-nos, és perquè el club de Westfalia va aconseguir una quita de fins al 50% del seu deute. Una reunió de 14 hores que en boca del seu president, Reinhard Rauball, no desitjaria ni al seu pitjor enemic. Aquella jornada maratoniana va acabar a cinc minuts de finalitzar el termini que va imposar la Bundesliga per a presentar un pla de viabilitat que li permetera renovar la seua llicència. Tal vegada plantejar un solució com eixa a Bankia siga massa subversiu, encara que posats a imitar el model alemany, seria convenient imitar-lo bé.

A este entorn d'auto-menyspreu qualsevol ens entusiasmaria si ens explica amb un Power Point com arribar a una final de Champions amb 8 canterans en plantilla. O com guanyar una lliga amb 12. Fets que – oh, sorpresa – ja va aconseguir el club de Mestalla a principis del segle XXI. Sense contar amb gent com Jandro o Enguix – a pesar de comptar amb els seus minuts, van tindre una presència residual – en la temporada 2001/02 havia en plantilla deu futbolistes eixits de Paterna al primer equip. Dos més en la 03/04 sense tindre en compte a Gavilán, que va eixir en gener a la recerca de minuts. Amb set jugadors amb passat a les categories inferiors la plantilla 2008/09 va ser qui menys presència de canterans va sumar als 13 anys anteriors, un rècord superat a la 11/12 amb només quatre jugadors criats a la ciutat esportiva.

Fins que la tisora de Llorente fera estralls – i ahí estava Isco, esperant que li feren cas – Paterna ha funcionat a ple rendiment, fins i tot als moments que no ha donat jugadors vàlids al primer equip ho ha fet a un sens fi de conjunts de primera i segona divisió, cosa de la qual s'ha aprofitat econòmicament l'entitat. Jugadors com Rubén Navarro (€3,6 M) van deixar diners en caixa, i altres com Gavilán o Miku han ajudat en operacions profitoses per als interessos del club. En total des de la 99/00 l'entitat del ratpenat ha ingressat 140 milions d'euros en traspassos de canterans. Estes coses haurien de tindre-les en compte abans de passejar-se per les sales de premsa.

En definitiva, tant l'exposat per Aurelio Martínez, com el que ens dirà Amadeo Salvo, serà que hem de fer el que hem fet sempre. Fitxar a Cláudio López per 4 milions i vendre'l per 35. Portar a Cañizares a cost zero i rescatar al suplent del suplent del Milà per a convertir-lo en el millor central de la seua època. Fitxar a Mata i Gerard sense pagar traspàs i vendre'ls per cent vegades el seu cost i estar preparats per a que un serbi raquític i desconegut es vaja al Madrid quan fique 28 gols en una temporada, previ sopar per l'Agrupació de Penyes. Tot això amb una convenient provisió d'Almax per a suportar com Farinós i Mendieta deixen en ridícul a eixos del sentiment i la identificació quan isquen en roda de premsa a pixar-se en l'escut perquè en altres clubs els paguen el triple. I ho faran traient-se de la màniga l'equip de moda que més els agrade.

En el fons, el del Borussia no és cap model creatiu inventat per un grup d'afamats tecnocràtes, és un model aparellat a la mateixa idiosincràsia del futbol, un patró que a València s'ha seguit sempre. Amb una diferència. Els alemanys van aconseguir reduir el seu deute en una angoixant vesprada amb el fantasma de la desaparició presidint la reunió, a nosaltres ens faran augmentar el deute en 100 milions per a pagar accions.